Sarsuela catalana - 1
La sarsuela tradicional en castellà, i la seva antecessora la tonadilla escènica, va tenir sempre gran acceptació a Catalunya. Molt populars en la segona meitat del segle XVIII, van conèixer gran acceptació a Barcelona sent catalans alguns dels seus autors més famosos com Luis Misón i Pablo Esteve. Les tonadillas es programaven a manera d'intermedis entre les parts que constaven els espectacles teatrals de l'època en els quals es barrejaven diversos gèneres. Per aquestes tonadillas, i molt abans dels escrits de Felip Pedrell, es componia una música de caràcter popular i a força de motius essencialment espanyols. Amb això es pretenia compensar la omnipresència de l'òpera italiana en els teatres lírics.
En consolidar-se la sarsuela a Barcelona a meitat del segle XIX es va continuar aquesta tendència sent aquest gènere el preferit per les classes populars. Alguns compositors catalans – que posteriorment escriurien sarsueles catalanes- van estrenar sarsueles en castellà, per exemple: Josep Anselm Clavé amb “Paco Mandria y Sacabuches” o Nicolau Manent amb “Buen Viaje Señor Don Simón”. Cap a la mateixa època – a partir de 1850 –i existint en els teatres catalans ja un ampli repertori de sarsueles castellanes d'autors com Barbieri, Gaztambide, etc. s'estrenen les primeres sarsueles amb text en català coincidint amb els primers títols de teatre català. Aquestes sarsueles es basaven en el model de la sarsuela castellana i pretenien igualment aconseguir una forma escènica de caràcter popular i a força de música regional autòctona.
En 1858 es va estrenar la primera sarsuela en català “L’aplec del Remei” , text i música de Josep Anselm Clavé. Aquesta obra es va presentar en el Liceu, on ja es representaven altres obres, aconseguint notable èxit i sent posteriorment reestrenada en 1864 en el Teatre Odèon.En 1858 es van estrenar també “L’Esquella de la Torratxa” i “El Punt de les Dones“ ambdues amb text de Frederic Soler (Pitarra) i música de Joan Sarriols. En aquest punt cal esmentar per primera vegada al Teatre Tívoli de Barcelona que jugarà un paper important en aquesta història. El Tívoli va ser inaugurat en 1848 estant situat en el Passeig de Gràcia en la finca que actualment ocupa la Casa Ametller i disposava d'un gran espai dedicat a jardins en els quals es feien les representacions durant l'estiu. Des del principi va tenir una gran dedicació a la sarsuela.
En 1865 l'empresari del Tívoli –Ignasi Elías– va formar una “Companyia de Sarsuela Catalana” , encara que s'incloïen també en el repertori obres en castellà. La iniciativa va tenir un extraordinari èxit de públic que omplia el Teatre totes les nits de l'estiu. En 1870 es va aconseguir un gran èxit amb “La fira de Sant Genís” de Nicolau Manent , èxit que es va repetir en 1874 amb “Paraula de Rei” del mateix autor. Altres sarsueles d'aquests anys són “Lluch-Llach” i “La fantasma groga” de Felip Pedrell. Aquest va ser sempre un escèptic respecte a la sarsuela –tant catalana com a castellana- a la qual tolerava solament com a etapa prèvia per a la consecució de l'òpera espanyola en la qual tant somiava i que, com sabem, no va arribar a consolidar-se.Entre 1872 i 1875 es van donar les temporades del Teatre Circ Barceloní que van ser dirigides també per Ignasi Elías i musicalment pel mestre Nicolau Manent actuant com a escenògrafs Francesc Soler i Rovirosa i Francesc Pla. En el Circ Barceloní es van presentar les sarsueles que havien triomfat en els jardins d'estiu del Tívoli, i es van produir també algunes estrenes entre ells paròdies d'òperes i sarsueles, gènere, el de la paròdia, molt popular llavors a tota Europa. Algunes de les paròdies presentades van ser: “Robinson Petit” de J.Coll i Britapaja (paròdia de la sarsuela “Robinson” de Barbieri). “La Gran Sastressa de Midalvent” d'Eduard Vidal i Valencià (paròdia de “La Gran Duquessa de Gerolstein” de Offenbach). Tots aquests títols es muntaven amb gran espectacularitat, amb un acurat treball dels escenògrafs, obtenint en general un gran èxit de públic. I així en els anys 1870 Barcelona va viure la polèmica deslligada per les òperes còmiques (“Els Bufos“) de Francisco Arderius (sarsueles castellanes) que per la seva falta de gust van ser rebutjades per la crítica encara que van merèixer el favor d'una part del públic. Això va tenir una influència negativa en el nivell i qualitat de la sarsuela catalana. Altres títols de sarsuela catalana d'aquests anys són: “El Somni Daurat” (1872 ) de Nicolau Manent “Roda el Mon i Torna al Born” (1872) de Josep Rius “La Nena d’El Vendrell” i “El Metge dels Gegants” (1873) de Cosme Ribera.
Aquestes primeres sarsueles catalanes van trobar dificultats de tipus legal com una Real Ordre publicada en el Butlletí Oficial de l'Estat el 29 de gener de 1867, en la qual es disposava “que no se admitan a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquier de los dialectos (sic) de las provincias de España”. Això afectava també al teatre no musical. La citada Ordre no va tenir conseqüències pràctiques perquè els autors introduïen sempre algun personatge secundari castellà parlant en l'acció, amb el que se salvava el de “exclusivamente”. En aquests anys la lírica en català creix en paral·lel amb el ressorgiment literari de la llengua catalana, i són molts els autors de teatre català – com Conrat Roure, J. Feliu i Codina , Narcís Campmany i els ja citats Pitarra i Vidal i Valencià – els que escriuen els textos de les sarsueles catalanes. En 1874 van desaparèixer els jardins del Tívoli i es va construir un nou teatre en l'emplaçament actual al carrer Casp, local que presentava unes millors condicions acústiques i de visibilitat , i que va ser inaugurat l'any següent.
*Amics de la Sarsuela de Gràcia*