Sarsuela catalana - 2
En el nou Tívoli les representacions líriques van aconseguir un major nivell de qualitat en tots els sentits. Els títols estrenats durant aquesta segona meitat del segle XIX són pràcticament desconeguts, encara que una gran quantitat de les partitures es troba en el fons de lírics de la Delegació a Barcelona de la Societat d'Autors. Alguns dels autors que s'han ocupat del tema afirmen que en les últimes dècades del segle XIX va entrar en crisi el teatre musical català. També s'afirma que els citats compositors de sarsuela catalana van ser incapaços de crear un estil nou i genuí, i que s'escrivia en imitació a la sarsuela castellana.
Simultàniament apareix en la sarsuela castellana l'anomenat ”Genero Chico” a força d'obres molt curtes , i que té el seu equivalent a Barcelona en l'anomenat “Teatre per Hores” a força de peces gairebé sempre d'un sol acte. Tot això va poder donar lloc a una disminució en la qualitat del repertori de totes les sarsueles. Però amb tot i això, en el nou Tívoli, Nicolau Manent va seguir estrenant sarsueles catalanes d'èxit com “El Cant de la Marsellesa” (1877) i “De la Terra al Sol” (1879). Aquesta última obra, de gran espectacle i amb decorats de Soler i Rovirosa, va obtenir un gran èxit fins al punt de ser reestrenada diverses vegades al segle següent. En particular es recorria a “De la terra al sol” per salvar temporades amb escassa afluència de públic. Popularíssimes van ser també en aquests anys les obres de Urbà Fando, especialment “Ho Somni de la Innocència” (1895). En 1880 es va realitzar la restauració interior del nou Tívoli, encarregant-se la decoració a Soler i Rovirosa.
En 1885 es va estrenar en el Liceu la primera òpera cantada en català: “Ho Desengany” d'Arturo Baratta. Per fer-nos una idea de l'ambient existent entre el públic aficionat a la lírica a Barcelona a finals del segle XIX, recordem que en 1889 es va estrenar en el Liceu l'òpera “Los Amantes de Teruel” de Tomás Bretón. L'enorme èxit obtingut va motivar l'encàrrec del Teatre al compositor d'una òpera amb tema català, encàrrec que l'autor de “La Verbena de la Paloma” va complir estrenant-se en 1892 “Garín”, obra basada en la llegenda de Montserrat i que incloïa una sardana. El èxit va ser multitudinari. El teatre líric en aquesta època, i més els gèneres populars, eren seguits d'una banda important de la població. Les tertúlies de carrer d'aquells anys en les Rambles eren sobre la rivalitat entre els tenors Gayarre i Massini. Aquest públic català de finalització de segle que viu aquesta atmosfera es mostra disconforme davant l'escassa exigència i qualitat de molts dels títols d'aquesta època. Com a reacció es produeixen els primers intents de “Teatre Líric Català”. S'intenta crear un gènere líric autènticament català, més elaborat i basat en el patrimoni literari i musical propi.
En 1883 s'estrena en el Liceu “La Nit al Bosc” sarsuela amb text de Apel-les Mestres i música de Josep Rodoreda. Aquesta obra de característiques més properes a les del oratori va merèixer la següent crítica en “L’Avenç”: “El llibre d’Apel-els Mestres és per sí una obra d´art i sols podia admetre la partitura d´una manera complementària, com l´altre element substancial per a formar una nova obra d´art més elevada, la música dramàtica. Era l'època de les “Festes Modernistes” de Sitges (1893-1897) , i de les temporades de el “Teatre Íntim” d'Adrià Gual en el Teatre Líric de Barcelona. La ciutat de Barcelona vivia una gran efervescència cultural, en l'ambient artístic del modernisme i a punt d'iniciar-se l'enlairament del catalanisme polític a partir de 1901. Els escrits de Felip Pedrell en pro d'un teatre líric nacional eren també oportuns per a una renovació de la sarsuela catalana malgrat ser Pedrell, com s'ha dit, enemic de la sarsuela tant castellana com a catalana. Pedrell va publicar “Per la Nostra Música” en 1891. Més tard, en 1902, va estrenar “Els Pirineus” en el Liceu curiosament cantat en italià.
Un criteri totalment contrari al de Pedrell ho va tenir Enric Morera, que va iniciar les seves estrenes en 1894 amb “Jesús de Natzaret” i “Els Monges de Sant Aymant” sobre textos d'Angel Guimerà. Molt en desacord també amb els estaments musicals oficials del moment a Catalunya, va compondre obres de fort arrelament popular però sempre amb una orquestració exigent i una suficient qualitat i nivell del text. En 1897 va estrenar “La Fada” obra de caràcter fantàstic i d'influències wagnerianes, en les “Festes Modernistes” de Sitges. En 1898 es va fer l'estrena a Barcelona de “L’Alegria que Passa” amb text de Santiago Rusiñol. “L’Alegria que Passa” va marcar l'inici de la petita temporada de Teatre Líric Català en el Tívoli entre el 12 de gener i el 28 de febrer de 1901.
El Teatre Líric Català va ser iniciativa pròpia de Morera que va invertir recursos propis en el projecte del que va ser empresari Antoni Niubó. “L’alegria que Passa” va ser l'obra més reeixida entre totes les presentades, reposant-se posteriorment en diverses ocasions. Presentada com a quadre líric conté molt poca música cantada, progressant l'acció mitjançant nombres instrumentals. L'argument, que narra l'actuació d'un grup de còmics de la llegua i de les tristes relacions amoroses de la filla del cap del grup amb un noi del poble en què actuen, revela influències del verisme italià tan en voga en aquells anys però amb un tractament de les formes totalment original amb preferència sempre de l'íntim i sentimental sobre el visceral i tràgic. La crítica va ser unànime a apreciar “la perfecta fusió de la lletra i la música”. El més important d'aquesta obra va ser que va quedar gravada en el record del públic, i així l'autor d'aquest article escoltava en els anys de postguerra referències a aquesta obra en converses entre persones seguidores de la lírica, encara que la peça de Morera portés anys sense presentar-se a Barcelona.
*Amics de la Sarsuela de Gràcia*