1999- La Dogaresa - forumabello_cat

Go to content

1999- La Dogaresa

Música de Rafael Millán  

Llibret de  A. López Monis


Estrena a Mollet del Vallès (Barcelona).
Teatre Municipal de "Can Gomá" el 20  de Març de 1999.
 
L’Argument

El llibret d’ Antonio López Monis, musicat per Rafael Millán, planteja, una vegada més, la història de la pobre noia a qui fan casar per força amb un vell poderós, però al final el veritable amor triomfa i pot casar-se amb el seu jove enamorat que sol ser un senzill xicot de poble, en aquest cas un gondoler. Tal com succeeix en altres llibrets, l’amor cortès té la seva correspondència en l’amor popular.
En aquesta ocasió es tracta d’un espadatxí calçasses, Marco, i de la seva dona Rosina, astuta i intrigant. Tampoc no és nou el fet que, el qui sembla d’entrada el dolent, acabi essent el més noble, perquè se sacrifica per fer feliç la dona que estima, encara que ho perdi tot, fins i tot la pròpia vida. Aquest és Miccone, el bufó de la cort, home amargat perquè es guanya la vida fent riure la gent amb les seves deformitats. La novetat d’aquesta història és que transcorre a la Venècia ducal. Aquest context ha inspirat la posada en escena i la versió de la Dogaresa que aquí presentem. L’acció transcorre en un poble italià, cap a finals del segle XVIII, on una companyia de còmics ambulants posa en escena, mitjançant les màscares de la Commedia dell’Arte, una història d’abusos senyorials i d’amors plebeus. El senyor és el Dux de Venècia, vell xaruc que fa prevaldre el dret senyorial a l’hora de prendre muller i escull, Marietta, una joveneta de sucre candi enamorada del gondoler Paolo, el qual es jugarà la vida per salvar la seva estimada. Un amor tan noble només és comparable al que sent el bufó Miccone per Marieta. Marco i Rosina són amics de Paolo i ordiran un pla per ajudar-lo i salvar Marietta valent-se de l’avarícia de Zabulon, vell mercader sense escrúpols al servei de Miccone.  


Teatre dintre del Teatre (Metateatre)

Els personatges de La Dogaresa són arquetips, és a dir, són símbols d’idees, encarnació de models o patrons sobre conceptes comunment acceptats, l’avarícia, l’astúcia, la fatxenderia, l’amor, etc.. No tenen, per tant, desenvolupament psicològic ni caracterial. És per això que s’han treballat com arquetips, inspirant-nos en els personatges de La Commedia dell’Arte, però sense acabar d’entrar en aquest gènere caracteritzat pels lazzi, és a dir per les improvisacions de les màscares a partir d’un argument elemental. En contrast amb els personatges amb màscares, que fan d’actors hi ha el públic popular i espontani que segueix des de les grades la representació. És un públic agraït que participa de la història i s’entusiasma amb els seus herois i les seves heroïnes. La Dogaresa és una funció de teatre dintre d’una altra funció de teatre, la que veuen els espectadors del teatre a l’aire lliure i la que veuen els espectadors de la sala de teatre. Això és com un joc de miralls, els dos públics es miren i se senten partícip ensems de l’espectacle que succeeix en el teatret de l’escenari. Per a qui actuen els actors?. Qui són els actors i qui són els espectadors?. Aquesta història se sap quan comença, però no quan s’acaba, perquè no s’acaba de saber què és real i què és reflex, imatge, ficció.  


Els Personatges

Els personatges s’inspiren i es caracteritzen com les màscares de la Commedia dell’Arte. Els servents són l’Arlequino i els quatre patges que van com els Zannis, amb màscara i vestit blanc com tots el criats. Arlequino és la màscara més emblemàtica del teatre, és llest, audaç i d’una gran agilitat tan mental com física. El seu vestit blanc apedaçat es va anar estilitzant fins arribar al vestit de rombes de colors que avui tothom reconeix. Rosina és com la Colombina, espavilada, astuta i seductora, té més de criada que de senyora. Marietta, en canvi, correspon més al tipus d’enamorada, una dona florera.

Marco, l’espadatxí és el Capitano Spavento, ridiculització dels militars espanyols, opressors d’Itàlia durant els segle XVI i XVII. És el prototipus de fatxenda que parla molt però que és un covard. Paolo és el criat Pedrolino que es va convertir en Pierrot, de la mà de Molière, a mitjans del segle XVII. En contraposició amb l’alegria i vivesa d’Arlequino, Pierrot és un criat sensat, aturat i sensible. Miccone, el bufó del Dux, està caracteritzat com Pulcinella, una titella sense caràcter individual que encarnava l’ esperit de la col·lectivitat a la qual s’adreçava. Era un tipus de repertori, procedent de Nàpols que podia reproduir-se extensament, adaptant-se a allò que d’ell se n’esperava. Juntament amb Arlequino és el personatge més emblemàtic de la comèdia italiana, però el personatge més constant i potser el més important d’aquest gènere és Pantalone , vell comerciant venecià, avar, decrèpit i libidinós que en la història de la Dogaresa es diu Zabulón. Els personatges de la Commedia dell’Arte van perviure des del segle XVI al segle XIX a tots els teatres d’Europa, i van obtenir el màxim esplendor durant l’època barroca (segles XVII-XVIII)

Marta Busquets i Font 


L’Espai Escènic

L’ escenografia es composa de quatre segments de graderies, de tres nivells cadascuna, que es situen simètricament als laterals d’un teatret centralitzat de 3m x 3m. Aquest teatret està format per una tarima i un fons d’escenari amb telons pintats a mà amb escenes venecianes. El color de les grades i la tarima és el color vermellós venecià, combinat amb el color de la fusta natural.
Aquesta escenografia té un plantejament totalment pictòric ja que respon a la perspectiva euclidiana de la pintura renaixentista, amb el punt de fuga central, és a dir, cerca el realisme perceptiu en l’ordenament de les figures i objectes en l’espai, una convenció que en pintura ha arribat fins el segle XX i en teatre ha configurat la majoria de sales de teatre, que per això reben el nom de teatre a la italiana.


Disseny de Decorats

Amb la tècnica de l’aquarel·la s’ha volgut plasmar sobre paper un pur mosaic de diferents colors i aiguades, jugant amb tonalitats blavoses, assanguinades i groguenques, per tal d’evocar una atmosfera bromosa i reflectir el misteriós encant de la ciutat de Venècia. Per mitjà de la línia s’han perfilat amb pigments negres les formes curvilínies les quals han insinuat la perspectiva i han descobert la silueta veneciana.

Els temes pintats són: La plaça de Sant Marc, dibuix en el que predominen els colors terrosos; d’interior d’un palau venecià, de línies soltes i colors càlids i el pont dels Sospirs, construcció emblemàtica de Venècia, per on passaven els condemnats a mort abans de ser executats, per aquest motiu s’ha triat aquest dibuix, en el què predominen les tonalitats blavoses, com a cartell de La Dogaresa. Finalment hi ha un esbós que reflecteix la posada en escena que fa la Companyia de Sarsuela de Mollet de La Dogaresa. És una aquarel·la desenfadada, plena de color i vivesa que il·lustra una actuació dels comediants de la Commedia dell’Arte i del seu públic dintre del propi teatre.

Anna Comadran i Tarragüell  


Aspectes musicals

La Dogaresa és la setena producció portada a terme per la Companyia de Sarsuela de Mollet del Vallès en els quasi deu anys d’activitat. Una activitat ininterrompuda any rera any i que havent donat ja els fruits de Los Gavilanes (1992), La Tabernera del Puerto (1993), Cançó d'Amor i de Guerra (1994) i La Leyenda del Beso (1996) ens ha encoratjat per seguir endavant en l'aventura de produïr-ne una nova.
La voluntat, l'entusiasme i l'experiència de la Companyia de Sarsuela de Mollet torna a donar fruit, en aquest cas no es tracta d’una sarsuela sinó d’una opereta. Terme ambigu ja que no tothom es posa d'acord on es troba realment el llindar entre sarsuela, opereta o òpera. Si bé podem dir que l'òpera prescindeix de parts parlades, o parts exclusivament escèniques, com és el cas de l'opereta i la sarsuela. El que no és tant cert és que l’òpera tingui forçosament més qualitat que la sarsuela, ja que un gènere no implica "in strictu sensu" la seva qualitat musical ni literària. Podem dir que de la mateixa manera que hi ha sarsueles d'un alt nivell musical, també hi ha òperes molt mediocres. També pot ser l'herència d'aquell temps en que pensàvem en que tot el de fora era millor que el de casa.
Ara, quan es tracta de diferenciar entre sarsuela i opereta encara s'ens fa més difícil donar elements objectivament definitoris. Hom diu que la sarsuela és un gènere propi i quasi exclusivament espanyol, mentre que la opereta ens ve de fora. Però si l’autor és del nostre país com podem dir que ens ve de fora?. Molts ho justifiquen dient que la sarsuela tracta temes més costumistes i que l’acció es du a terme en llocs fàcilment reconeixibles de la geografia espanyola i l’opereta empra temes més universals i localitzacions alienes al nostre territori nacional. També la música té diferències: en la sarsuela no pot faltar un aire típic com el fox, l’havanera, la seguidilla, la jota o la sardana segons el lloc on es localitzi l’acció, mentre que en l’opereta no hi ha cap referència regionalista en els motius musicals. Amb tot, podríem trobar infinitats d’excepcions a aquests arguments, per tant, cal pensar que, la catalogació del gènere obeeix més al caprici de l’autor que no pas a unes característiques definitòries del gènere en qüestió.
Dic això perquè aquest és el cas de La Dogaresa, obra força tardana del mestre Rafael Millán (va ser estrenada l’any 1921), en plena crisi del "género chico", i anterior a les grans sarsueles de Guerrero, Sorozábal o Vives entre altres, que varen dignificar el gènere. Per tant, cal pensar que, varen posar el nom d’opereta a l’obra per dignificar-la, ja que el terme sarsuela era sinònim d’obra de poca entitat, poc més que sainet.
Aquesta opereta no és de les més representades, encara que té romances tant cèlebres com la del baríton del segon acte "Un conde fué señor feudal", però l’hem programat per vàries raons: es tracta d’una partitura d’una gran bellesa i lirisme, la possibilitat de comptar amb una orquestra titular de la companyia que possibilita afrontar reptes musicals que serien impensables amb una orquestra de "bolo", i el protagonisme del cor, que és l’ànima i el suport de la companyia.

Enric Azuaga i Corredor  


Disseny de Vestuari

El Vestuari centrat en la Venècia de principis del segle XVIII, té dues parts totalment diferenciades. La companyia de teatre ambulant italiana, amb vestits d’una certa vistositat, aconseguida amb abundància de teixits brillants i lleugers en tons pastels i blancs per ressaltar el carisma bondadós i juganer d’alguns personatges. Dintre de la mateixa gama de colors, però més foscos, s’han utilitzat el vellut i materials més pesats pels personatges amb caràcters més malèvols.
El públic d’aquesta companyia de comediants, format per un conjunt de personatges de la vida quotidiana de Venècia, amb diferents oficis, gent de pas o vinguda d’altres llocs propers per vendre els seus productes. Formen, pel que fa al vestuari, una imatge unificada, amb una gamma de colors basats en la naturalesa i un disseny més sobri en les línies amb teixits rústics, sense perdre per això la imatge de diversitat.

Anna Mª Vizcarra i Fortuny  


Disseny de les màscares

Les màscares estan documentades en els carnavals de Venècia que encara conserven els tipus de les màscares del segle XVIII. Els cinc patges, inspirats en els zannis tenen tots la mateixa fisonomia senzilla, inclosa la de la Rosina la qual oculta el seu engany. El bufó Miccone té un nas punxegut i unes celles recargolades i divertides com el personatge.
L’espadatxí Marco s’inspira en Il Capitano, té un nas llarg que ridiculitza l’arrogància del Capità Matamoros, l’Españoleto. Arlequino té una fisonomia divertida i simpàtica, l’avar, en canvi, té un nas rebregat, ulls de dolenteria i celles senzilles que ressalten el seu caràcter malèvol. Totes les màscares han estat treballades sobre un motlle tret directament dels rostres dels actors, del qual s’ha anat traient les diferents expressions de cada personatge.

Sílvia Corbella Vizcarra

Cartel de La Dogaresa
La Dogaresa - Galeria d'Imatges

Fitxa Tècnica

Interpretada en els papers principals per:

Personatges

Veu

Interpretes

Marietta

Soprano

Isabel Cano

Miccone

Barìton

Joan Antoni Salom

Paolo

Tenor

Josep Lluis Blanch

Zabulón

Baix

Paco Farré

Marco

Tenor còmic

Ramón Rodríguez

Rosina

Tiple còmica

Maria Pi

Hechicera

Chiqui Cerdán

Pajes

Chelo Vega

Isabel Rodríguez

Maribel González

Pilar Arbó

i la coral, grup escènic i orquestra titular de la companyia

Direcció musical

Enric Azuaga

Direcció escènica

Marta Busquest

Disseny Vestuari  

Anna Mª Vizcarra

Disseny Decorats

Anna Comadran

Coordinació general

Joan Antoni Salom


Fòrum Abelló, amsm. La Dogaresa. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Marzo de 1999. Con Ramón Rodríguez, Chiqui Cerdán y Paco Farré.
La Dogaresa N. 1- Venid aquí venecianos, a comprar
Ramón Rodríguez, Chiqui Cerdán y Paco Farré.
Fòrum Abelló, amsm. La Dogaresa. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Marzo de 1999. Con Juan Antoni Salóm y Paco Farré.
La Dogaresa N 4 - Dúo de Micone y Zabulón
Joan Antoni Salóm y Paco Farré.
Back to content