2001- El Cantar del Arriero

Música de Fernando Díaz Giles

Llibret de Sefarín Adame i Adolfo Torrado

Estrena a Mollet del Vallès (Barcelona).
Teatre Municipal de "Can Gomà" el 7 de juliol de 2001.

L'Argument:
(Adaptació a partir d’obra original)

D’arriers a camioners: els paisatges es modifiquen, la vida es la mateixa.

Una a autopista carregada de trànsit passa pel damunt de l’antiga nacional, asfalt testimoni de vides i morts. Autopistes damunt de carreteres, damunt de camins, damunt de vies àpies: venes de la geografia, per on corre i passa la vida, per on es traginen les coses de la vida.

Arran de la carretera, el bar adossat a les pedres d’un antic mesón, tamborets de skai vermells, amuntegades cassets d’Antonio Molina, Pantojas i Bee gees, arrengades ampolles de soberano, anis del mono, digestius…

Per davant del mesón de la Puebla de Sanabria passa la vida, però tot allí sembla ancorat en el temps. Aquell camí per on antigament passaven els arriers, els traginers amb els seus carros tirats per ases traginant mercaderies arreu, ara és asfalt per on roden motors de camions, però els drames són els mateixos.

Allí, al mesón viu Mariblanca, una noia jove, que celebra els seu sant acollint-se a uns vells constums, ara en desús.

Allí viu Blas, pare amantíssim de Mariblanca, que per ella mataría o es deixaria matar. Alli viu Anselmo, un noi de poble, ingenu, traballador, que estima la Mariblanca. I allí, s’aturen els camioners, els actuals arriers, passavolants que ho han vist tot el món, amants de totes les dones, de les que estimen per un sou i de les que es prenen amb enganys.

Lorenzo, un vell i cepat camioner, hereu d’aquells arriers de camins, pretén Mariblanca com a darrera calaverada de la seva vida.

Tres homes que giren entorn d’una dona que desitja estimar.

Aspectes dramatúrgics
(Proposta transgesora)

Quan la Companyia de Sarsuela de Mollet em va proposar la direcció d’El cantar del arriero, poc es pensaven els seus integrants que la meva incorporació els portaria a una petita crisi interna: "què en penses de la sarsuela?", em vàrem preguntar, "Doncs, sincerament, sempre he cregut que és un gènere caspós", vaig dir. Després d’aquesta resposta, l’equip directiu es va contenir per no fer-me fora.

"Cal espolsar-li la caspa! Fer que la sarsuela també participi de les revolucions que ha sofert el teatre i darrerament, l’òpera quant a la utilització dels nous llenguatges escènics,tant en conceptes d’espai com interpretatius.

A la Sarsuela li cal una revolució, cal que s’arrisqui a provar noves maneres de posada en escena i aquesta revisió és la que la farà vibrar novament.

En el camí hi haurà equivocacions i encerts que generaran, sens dubte, un debat que la farà viure sempre.

Per la Companyia de Sarsuela de Mollet ha estat un repte acceptar aquesta revisió d’El cantar del arriero, aquesta aproximació cronològica als nostres dies, a la nostra manera de parlar i d’entendre el teatre.

Per a vosaltres, públic, queda el repte de participar de la interessant polèmica de revisar el nostre "género chico".

Agraeixo la confiança que han dipositat en mi tots els integrants de la companyia i espero que, si més no, el nostre muntatge no us deixi indiferents.

Meritxell Roda - Directora escènica.

Aspectes musicals
La nit del 21 de novembre de 1930 s'entrena al teatre Victoria de Barcelona El cantar del arriero, l'obra més famosa i difosa del seu autor Fernando Díaz Giles.Díaz Giles va néixer a Sevilla l'any 1887.
Les seves primeres produccions varen ser peces militars, entre les quals cal destacar l'Himno de infanteria, posteriorment dirigí la seva atenció cap a la música simfònica, d'aquesta epoca cal destacar la Danza Siberiana, estrenada l'any 1917 per l’orquestra simfònica de Madrid. La seva veritable vocació la troba, anys mes tard, en la música teatral. Una de les primeres obres va ser l'opera Rocío, estrenada a Sevilla l'any 1926. Seguidament es trasllada a Barcelona on estrena sarsueles com El Romeral (1929) i La Tirana del Candil.
L'any 1930 estrena la seva obra més famosa: El cantar del arriero. Concebuda per al lluïment del baríton, comptà en l'estrena amb un de luxe: Marcos Redondo. Altres treballs seus són: Yo me caso con usted, Paloma de embajadores, Patro, la Terremoto, La Moza que yo queria, El Renegado, El Cantante Enmascarado…
En la dècada dels 50 es retira definitivament com a compositor. Mor a Barcelona l'any 1960. A la Companyia de Sarsuela de Mollet li plau presentar-vos aquesta obra cabdal en la producció de Díez Giles. Una obra adaptada als nostres dies, sense trair en cap moment la cohesió dramatica ni la partitura original. Amb aquesta proposta esperem retornar al públic l'emoció d'una estrena, el factor de novetat que moltes vegades es perd en posar en escena obres en qualitat de remakes.

Enric Azuaga - Director musical.

Fòrum Abelló, amsm. El Cantar del Arriero. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Julio de 2001. Con Joan Antoni Salóm e Isabel Cano.

El Cantar del Arriero. Nº 5 Concertante.
Soprano: Isabel Cano. Barítono: Joan Antoni Salom. Tenor cómico: Pepín Villarrazo.

Fòrum Abelló, amsm. El Cantar del Arriero. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Julio de 2001. Con Isabel Cano y Josep Lluís Blanch.

El Cantar del Arriero. Dúo Mariblanca y Anselmo.
Soprano: Isabel Cano. Tenor: Josep Lluís Blanch.

Fitxa Tècnica
Interpretada en els papers principals per:
Personatges	Veu	Interpretes
Mariblanca	Soprano	Isabel Cano
Lorenzo	Barìton	Joan Antoni Salom
Anselmo	Tenor	Josep Lluís Blanch
Gloria	Tiple còmica	Maria Pi
Braulio	Tenor còmic	Ramón Rodríguez
Cigüeño	Tenor còmic	Pepín Villarrazo
Blas		Guillem Costa
i la coral, grup escènic i orquestra titular de la companyia
Direcció musical	Enric Azuaga
Direcció escènica	Meritxell Roda
Escenografia	Carles Oriols
Coordinació general	Carmen Andrés