Música de F. Moreno Torroba
Llibret de F. Romero i G. Fernández Shaw
Estrena a Mollet del Vallès (Barcelona).
Teatre Municipal de "Can Gomà" el 8 de maig de 2004.
L’Argument
Acte I. L'acció té lloc a la fi del regnat d'Isabel II. En la plaça de San Javier de Madrid, la vida del barri gira entorn de la posada que regenta Mariana. En la posada viuen D. Florito, sincer monàrquic, i la seva filla Luisa Fernanda que està enamorada de Javier, un militar que, des que ha ascendit a coronel, tot just ve a visitar-la. En la posada viuen també el revolucionari Luis Nogueres, que ha transmès els seus ideals a l'atabalat Aníbal, i la jove Rosita. En un moment que Luisa Fernanda ha anat a l'església, apareix Javier, a qui Mariana li tira en cara la seva falta de formalitat amb la noia. Aníbal li solta al militar el seu argot ideològic, però al veure que la duquessa Carolina els observa des de la finestra de la seva mansió, se separen de por de que pugui delatar-los, donada la seva ideologia monàrquica. Mariana és partidària que Luisa Fernanda es casi amb Vidal Hernando, un ric pagès extremeny que la pretén, però la noia se sincera amb ell i li diu que estima a un altre home. Vidal no es desanima i, quan s'assabenta per Aníbal que el seu rival pot ser un revolucionari, es declara immediatament monàrquic només per dur-li la contrària. Javier torna de nou a la recerca de Luisa Fernanda trobant-se amb la duquessa Carolina, la qual, amb els seus encants, aconsegueix atreure-li al camp de les seves idees polítiques, davant la sorpresa de Aníbal, Nogueres i Vidal. Aquest, davant la situació, adopta decididament els ideals revolucionaris. Quan s'assabenta Luisa Fernanda del succeït, cau desmaiada en braços de Vidal.
Acte II. Al costat de l'ermita de San Antonio i al costat de l'establiment de begudes del Bizco Porras, Mariana i Rosita presideixen una taula petitoria. En un ambient festiu, es deixen veure Javier i Carolina, que semblen viure un idil·li tant romàntic com polític. I Mariana, gens més arribar Luisa Fernanda amb el seu pare, no perd ocasió de posar-la al punt de la situació. Quan es troben Luisa Fernanda i Javier, l'actitud d'aquest molesta tant a la noia que trenca amb ell les relacions, inclinant-se per Vidal. La situació es posa tibant entre els dos pretendents. Carolina, desanimada pel poc que s'ha recaptat en la taula petitoria, proposa subhastar un ball. En la licitació, Vidal és qui fa l'oferta major, derrotant, a Javier; però després li cedeix, ofensivament, el dret a ballar amb la duquessa. Una churrera comenta amb el Bizco l'agitació que hi ha en el barri. Aníbal amb un grup de mossos i Nogueres amb un escàs nombre de revolucionaris s'encaminen al lloc on es desenvolupa la lluita rondaire. Mariana i Luisa Fernanda resen el rosari amb les veïnes, quan entra ferit Aníbal, que ve contant la valentia de la qual ha fet gala Vidal. Els revolucionaris han sigut derrotats i Javier pretén arrestar a Vidal, però Nogueres es autoproclama cap dels insurrectes. Al veure que Carolina i Javier s'abracen, Luisa Fernanda, despechada, accepta ser l'esposa de Vidal.
Acte III. La revolució ha triomfat i Luisa Fernanda i el seu pare, a més de Mariana i Aníbal, s'han refugiat en la devesa de Vidal fins que la situació en la capital es regularitzi. Javier està donat per mort en la batalla de Alcolea i la duquessa Carolina, destronada la Reina, s'ha refugiat a Portugal. Aníbal ha anat a comprar el vestit de núvia de Luisa Fernanda i al tornar compte la seva aventura en la duana portuguesa. Amb Aníbal ve també Javier. A pesar que Luisa Fernanda segueix estimant-li, insisteix a mantenir les noces amb Vidal. Però Vidal s'adóna que la noia, malgrat les seves sinceres promeses, mai arribarà a voler-li de, veritat. I quan Javier torna a presentar-se, penedit, Vidal renúncia, generosament, a les noces i, consenteix que el seu rival es dugui amb ell a Luisa Fernanda.
Aspectes dramatúrgics
"Amor i llibertat, dos coses que jo vull. / Pel meu amor sacrificaria la meva vida, / Per la meva llibertat hagués sacrificat el meu amor. "- (Sàndor Peöfi)
Amor i llibertat son els dos elements que condueixen aquesta sarsuela, confonent-se l’un amb l’altre. L’amor personal a una dona determina decisions polítiques de vida i mort i viceversa. Veiem la sarsuela Luisa Fernanda com la tragèdia de Vidal. Es capaç de donar-ho tot per l’amor a Luisa Fernanda fins i tot les seves decisions polítiques davant de la guerra, i al final ho perd tot i es queda sol.
Escènicament ens hem basat en l’accentuació de la teatralitat, situant l’acció en un assaig general. Emfatitzar la teatralitat ens permet apropar-ho ais nostres temps. Encara que parli d’una realitat històrica el que es veu es ficció teatral, creant així, un esdeveniment no temporal, que ens parla avui i ens parlarà demà. El teatre ens permet afrontar situacions tràgiques i transcendentals de forma lúdica.
La sarsuela no es una peça museística que pertany a un públic específic, sinó contemporània i universal. Tot i que la sarsuela es un gènere que està a fora del nostre camp de treball ha estat una sorpresa positiva afrontar-nos amb aquest nou repte. Ens hem trobat amb un guió amb contingut molt interessant, bona música i amb l'entusiasme i passió de la gent que hi participa. Gaudiu amb nosaltres.
Peter Gadish - Direcció escènica
Aspectes musicals
Federico Moreno Torroba (Madrid 1891-1982) va ser una de les personalitats més destacades de l’últim període de la sarsuela, tant en la faceta de compositor com en la de gestor. En els seus inicis va aconseguir importants èxits amb les seves obres simfòniques "La ahorca de oro, Capricho romántico, Cuadros castellanos…"
La seva música per a guitarra també ha obtingut un especial reconeixement. Dotat d'una vitalitat sorprenent, als seus 89 anys, Moreno Torroba va estrenar la seva última òpera "El poeta". El seu estil va romandre fidel a la seva pròpia estètica, el que el propi Torroba va qualificar com "casticismo", aliè voluntàriament a les grans revolucions musicals. En la primera meitat del segle XX, quan la sarsuela va començar la seva decadència com gènere i anava sent progressivament relegada pel cinema i la ràdio, Moreno Torroba va exercir, com director musical i empresari de distintes companyies, un destacat paper de difusió de les grans sarsueles.
La seva faceta creativa quedava un poc relegada fins que una de les seves obres, precisament "Luisa Fernanda", va aconseguir un triomf tan fulgurant que li va situar definitivament com un dels compositors més reconeguts. L’èxit d’aquesta obra no ha cessat des de la seva estrena en 1932, sent una de les grans sarsueles favorites del públic, amb més de 15000 representacions per tot el món. Luisa Fernanda està escrita en un agitat període de la política espanyola, durant el primer any de la II República.
El seu llibret està situat durant les tensions polítiques i socials que van antecedir a la I República. En el text es difuminen les qüestions polítiques, aconseguint una ambigüitat ideològica que explica per que l’obra no va causar recel en el seu temps ni en posteriors, mantenint-se ininterrompudament en cartellera. A més de la seva gran qualitat melòdica, "Luisa Fernanda" compte amb una excel·lent orquestració, amb tractaments simfònics poc habituals en la música escènica de l’època. Per aquest motiu, la "Companyia de
Mollet" ha realitzat un especial esforç de contar amb una àmplia plantilla orquestral. Desitgem que puguin valorar i gaudir aquesta gran sarsuela, "Luisa Fernanda".
Jordi González -Direcció musical
Vestuari
Hem dissenyat el vestuari seguint les pautes marcades per l’enfocament i posada en escena dels aspectes dramàtics perquè l’acció l’hem situada en un "assaig general" de la companyia i això ha fet que s’hagi primat més la intencionalitat teatral per sobre d’una indumentària estrictament històrica i temporal. No obstant la indumentària conserva la seva identitat com a manifestació dels esdeveniments socials, econòmics i polítics de l’època, possibilitant així una imatge unificada però amb forts contrastos. Aquests són els que donen més força i èmfasis a la diversitat dels personatges.
Hem passat de puntetes per el passat tradicional i hem suprimit ornaments superflus per tal d’aconseguir una simplicitat de línia i situar-nos de ple en el marc d’un assaig general.
Anna Maria Gras - Vestuari
L’Escenografia
A l’hora d’afrontar el disseny de l’escenografia, se’ns van plantejar diferents opcions: des de el seguiment estricte de les idees, força detallades pels autors en el llibret a l’abstracció total. Aquesta segona, amb matisos, ha estat l’opció escollida.
I és per això que hem defugit totalment de l’escenografia tradicional per endinsar-nos de ple en el simbolisme i l’abstracció. Emfasitzant, a l’hora, el caràcter dels elements pel damunt del seu detall doncs aquests, ara són una cosa després es transformen en un altra: un sofà que es converteix en pont, unes escales que ara fan de balconada ara de carrossa, una finestra suportada pel mateix personatge, uns arbres-persones que caminen, una persona que fa d’estàtua de la font de jardí, un escenari dintre de l’escenari i un llarg etc. tot amanit per unes retroprojeccions puntuals sobre el ciclorama del fons que van creant ambients i situacions reals que reforcen per una banda l’acció dramàtica dels personatges i per l’altra dona a l’espectador elements per poder observar l’escena des de la seva percepció personal, aportant-se, per a un mateix, i amb la seva imaginació més ingredients dels que s’estan donant a dalt de l’escenari.
