2000- La Rosa del Azafrán
Música de Jacinto Guerrero
Llibret de Federico Romero and Guillermo Fernández Shaw
Estrena a Mollet del Vallès (Barcelona).
Teatre Municipal de "Can Gomà" el 10 de juny de 2000.
L'Argument
El llibret de F. Romero i Fernández-Shaw, es basa en "El perro del Hortelano" de Lope de Vega, però transposat a l'època de186... i en un ambient rural d'algun lloc de la Manxa (diuen que es desenvolupa en el poble de La Solana).
Es divideix en dos actes i sis quadres. Història d'amors gairebé impossibles i reprimits però feliçment triomfants amb un contrapunt de personatges còmics, aspecte molt comú en els llibret de sarsuela i amb un inequívoc origen en el teatre clàssic espanyol.
Gràcies a la conjunció del llibre i la música "La Rosa del Azafrán" a Jacinto Guerrero li va quedar com el màxim succés, que després d'aquesta obra no va aconseguir superar. Però el mèrit gran, correspon als llibretistes que varen saber equilibrar lo còmic i lo dramàtic. Varen crear tipus tan feliços com Catalina, Moniquito i Carracuca que rebossen autèntica gràcia popular. També caràcters com el boig manxego don Generoso, rèplica de don Quijote, riques hereves com Sagrario i humils homes de treball, Juan Pedro, que està enamorat d'aquella. Ell diu al "ama", al anar-se'n
- ¡Quién fuera... alguien!
I ella, deposant el seu orgull, respon al camperol
- ¡Quien fuera pobre!
Aspectes dramatúrgics
Acceptar la direcció escènica de la sarsuela "La Rosa del Azafrán" amb la Companyia de Sarsuela de Mollet, ve motivada per tres raons:
La primera col·laborar amb una iniciativa que surt de la comarca on visc.
En segon lloc, per ser Mollet una ciutat on vaig treballar des del departament de cultura de l'Ajuntament com animador cultural en uns moments molt interessants de la nostra història.
I en tercer lloc pel fet de col·laborar amb un col·lectiu de persones que fan de la seva afició alguna cosa més que un passatemps. El seu currículum com a companyia comença a ser important y no es gens aventurat afirmar que constitueixen un referent a l'hora de parlar de sarsuela en el nostre país.
La direcció escènica d'una sarsuela comporta un treball actoral com el de qualsevol obra de teatre. Cal construir els personatges de la mateixa manera. La diferència està en que uns moments utilitzen la paraula sense acompanyament musical y en uns altres amb acompanyament musical, és a dir, cantada. Fer que la interpretació transiti per aquestes dues formes expressives d'una manera fluïda és el gran repte que tenen els actors de sarsuela.
Per una altra banda no cal oblidar el paper fonamental que fa el cor. És el coixí anònim d'aquelles històries que viuen els personatges protagonistes. La mobilitat del cor escènicament, ve limitada també per les diferents cordes que hi participen, y això representa un grau més de dificultat.
Si a tot això hi afegint la sincronització que ha d'existir amb l'orquestra, ens adonem que arribar a muntar una sarsuela, és un repte per un grup que hi dedica unes hores del seu temps lliure.
Ha estat per a mi una grata sorpresa descobrir la sarsuela "La Rosa del Azafrán". Tot y la senzillesa de la trama, la netedat amb que l'autor amb quatre rèpliques dibuixa els personatges és admirable. Si a això hi afegint la riquesa del lèxic, així com les diferents línies argumentals que es van desenvolupant al llarg de l'obra, no cal dir que estem davant d'una sarsuela d'una gran qualitat dramàtica. Potser no seré un gran entès de la música de sarsuela, però com a director escènic no puc sinó dir que la música no ha fet altra cosa que estimular les possibilitats teatrals que té aquesta obra.
Resumint: el còctel que significa un grup, un gènere y un autor com els que avui podem veure a dalt de l'escenari; no fa una altra cosa que estimular l'aficció per un gènere que massa vegades ha quedat bandejat per considerar-se passat de moda.
Una professora nord-americana, especialista en teatre musical, deia que la sarsuela és al nostre país el que la comèdia musical és al seu. Ara és un bon moment pel teatre musical.
Aprofitem-nos-en d'aquesta embranzida.
Frederic Roda i Fábregas-Direcció Escènica
Aspectes musicals
Jacinto Guerrero y Torres nat a Ajofrín (Toledo) el 16 d'agost de 1895, arriba a la sarsuela en un moment d'expansió d'aquesta però al mateix temps en dura competència amb la sarsuela arrevistada i el music-hall. Guerrero va optar per el gènere gran, amb partitures de la fama de "La alsaciana", "La montería", "El huésped del sevillano" i "Los gavilanes", sarsuela aquesta, amb que la nostra companyia ens vàrem estrenar el març de 1992, i que amb motiu de la celebració del nostre Xe aniversari com a companyia hem volgut recuperar al mateix autor amb "La Rosa del Azafrán".
Si amb "Los gavilanes", Guerrero va aconseguir una partitura de gran transparència, gran capacitat de jugar amb l'orquestra i els cors per crear la sempre esperada unitat entre la música i la lletra, fàcil assimilació per part del públic, amb "La Rosa del Azafrán", i sense renunciar del tot a la seva "populatxeria" es manté en aquesta obra molt per sobre del seu nivell artístic habitual i aconsegueix pàgines d'autèntica bellesa. Acudeix naturalment al folklore de la seva terra manxega, i per inspirar-se va visitar, juntament amb els llibretistes, el poble de La Solana, on han immortalitzat aquesta visita amb una placa a la façana principal de la casa de cultura i on cada any es tradicional representar La rosa del azafrán, els dos darrers cap de setmana de juliol a càrrec de la pròpia Companyia del poble, considerant-se com els qui en fan la millor versió, ja que tenen una característica única, que no te cap altra companyia de sarsuela: Pronuncien perfectament el manxec amb l'entonació i els girs dialectals que els són propis.
El compositor va disposar amb habilitat i saviesa els números còmics entre els dramàtics i lírics així com les escenes individuals front a les corals. Els dos protagonistes seriosos tenen sendes romances i un duo de fort impacte mentre els còmics s'integren més en les escenes de diàleg ràpid i encreuerat amb intervencions d'altres personatges. La cançó estrella de l'obra és la "Canción del Sembrador" (baríton) en la qual el cor li dona una força dramàtica extraordinària. En la parella còmica destaca l'escena del "Pasa-calle de las escaleras" i d'entre els números corals més populars destaquen els coneguts "Coro de espigadoras" i "El viudo se va á tener que casar". L'autor es recolza en aires i temes populars, sobretot la "seguidilla", com en les rítmiques amb que dona inici la sarsuela i el popular "nocturno". També denoten aquest origen la "jota castellana", la dansa del tercer acte i el tema "Quisiera ser tu pañuelo".
Gaudiu d'aquesta versió i orquestració integra. original.
Enric Azuaga i Corredor - Director Musical
Dansa
"Las seguidillas i la jota Castellana"
El material musical és divers, ja que en part és original de Guerrero, i en altres es clarament popular. En el propi preludi apareixen les seguidilles manxegues i la seva tonada anirà apareixent al llarg de l'obra en la seva totalitat mesclant-se al final amb la jota castellana.
Degut a això, he volgut tractar les dues danses amb un mateix criteri i com a fil conductor he pres com a referència la vessant característica de la jota "charra" de la província de Salamanca, donat que és capaç de donar color i adequar-se al moviment de qualsevol so.
Aquesta es balla per parelles soltes i els balladors enfrontats, encara que a vegades es generalitza en cercles com serà en el nostre cas. Per una banda es balla una jota "brincada" que és molt similar a la jota "corrida" amb una lleugera diferència consistent amb el pas de descans.
Per una altra la jota "charra" que consta de 4 versos octosíl·labs i que s'aplica al ball amb un pas corregut i una tornada que va seguida d'un pas de descans tot entrellant-se amb els passos de vals, el quals s'encarreguen de donar un toc més relaxat al ball.
Carolina Crego - Direcció Dansa
L'Espai Escènic i Vestuari
A l'hora d'afrontar el disseny de l'escenografia, se'ns van plantejar diferents opcions: des de l'abstracció total, al seguiment estricte de les idees, força detallades pels autors, en el llibret. Vam considerar més adequat i en la línia portada darrerament, l'optar per l'abstracció quasi total a fi i efecte d'aconseguir una sensació d'amplitud tant visual com física per tal de potenciar l'efecte escènic en un marc simplificat.
El fons de l'escena, present a tota l'obra, vol simular un fons de cases, representades mitjançant cinc pantalles-ciclorames translúcids, col·locades verticalment en diferents nivells i coronades per altres tantes simulant unes teulades. Aquestes pantalles il·luminades posteriorment crearan altres efectes com ombres xineses, paisatge, etc.
En suma, l'escenografia resultant es simple però impactant, despullada del naturalisme del llibret original i de la seva temporalitat. Pensem que hem aconseguit integrar l'escena amb l'acció i caràcter que hem volgut donar a la nostra versió de "La Rosa del Azafrán".
El Vestuari
Els figurins a partir d'una estilització inspirada en un ambient camperol (186...), es caracteritza per la senzillesa, llibertat de formes i simplicitat en la línia. Els colors són sobris tal i com correspon a un ambient rural.
Així el color, la forma, diferencien o destaquen trets importants i definidors dels personatges que afectaran també en llur desenvolupament dramàtic.
El vestuari dels senyors de la casa contrasta, dintre de la sobrietat abans esmentada, amb els dels criats i aquests amb els de la gent del poble. Barrets de palla, mocadors al cap, mantes amb serrells, mantes pardes, xals, armilles, faixes, "albarques", etc. ens endinsen de manera inevitable en l'ambient de la Mancha.
Equip de disseny
Fòrum Abelló, amsm. La Rosa del Azafrán. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Junio de 2000. Con Joan Antoni Salóm.
Sembrador de "La Rosa del Azafrán"
Baríton: Joan Antoni Salom
Fòrum Abelló, amsm. La Rosa del Azafrán. Teatre Municipal "Can Gomà" de Mollet del Vallès. Junio de 2000. Con Isabel Cano, Maria Pi y Carmen de Andrés.
La monda de la rosa de "La Rosa del Azafrán"
Soprano: Isabal Cano, Tiple Cómica: María Pi, Custodia: Carmen Andrés
Fitxa Tècnica | ||
Interpretada en els papers principals per: | ||
Personatges | Veu | Interpretes |
Sagrario | Soprano | Isabel Cano |
Juan Pedro | Baríton | Joan Antoni Salom |
Catalina | Soprano | Maria Pi |
Moniquito | Tenor còmic | Ramón Rodríguez |
Carracuca | Tenor còmic | Pepin Villarrazo |
Custodia | Carmen Andrés | |
Don Generoso | Jose Antonio Pinedo | |
Miguel | Manuel Piñeiro | |
Dominica | Chelo Vega | |
Julián | Jose Antonio Rodríguez | |
Micael | Josep Elizalde | |
Lorenza | Maribel González | |
Francisco | Anastasio García | |
i la coral, grup escènic i orquestra titular de la companyia | ||
Direcció musical | Enric Azuaga | |
Direcció escènica | Frederic Roda | |
Assesora Vestuari | Anna Mª Vizcarra | |
Disseny Escenografia | Joan Antoni Salom | |
Coordinació general | Joan Antoni Salom | |